MIS APUNTES DE SECUNDARIA

Mitologia clàssica

De aquí he sacado las imágenes, que no eran mías.

Ramon Montanyà i Maluquer

IES ”Aubenç”

2n ESO

2010-11

Iniciació a la

Mitologia

La paraula “mite” és grega i vol dir faula, conte. “Logos” també és grec i significa estudi. Per tant, mitologia, etimològicament, voldria dir “estudi dels contes” .

Totes les cultures que han existit en el món al llarg de la Història han tingut la seva mitologia.

La mitologia és una sèrie de contes que intenten explicar fets llegendaris, que parlen de personatges imaginaris i de situacions igualment suposades. Res que es pugui comprovar de manera científica.

La seva invenció ve determinada pel fet de l’existència d´unes creences religioses. I per entendre-ho ens hem de remuntar en el temps i anar al Paleolític, el primer moment de la Història de la Humanitat…

Les primeres religions que van existir van sorgir perquè hi havia una sèrie de coses que els homínids no sabien controlar i per això els hi feien por: El sol, la lluna, el dia, la nit, la tempesta, el vent, el fred, la calor, el foc, l’aigua d’un riu, una muntanya, un volcà, un animal depredador…Tot de fenòmens meteorològics i/o ambientals…

Eren coses que aquells individus coneixien d’una manera primària i que no entenien. Molt sovint suposaven un perill per la seva existència i per això els temien. I així va ser com van començar a inventar unes religions, és a dir, unes creences en quelcom de perillós i miraculós.

I aquest quelcom, el sol, els estels, etc., els van convertir en déus: Uns éssers superiors als que s’havia de tenir contents sinó es volia tenir problemes…

I van néixer les primeres religions; es van inventar unes històries referents a cada déu (mitologia) i unes pregàries per comunicar-se amb ells ( ritus, ritual) .

Aquestes creences inicials, les primeres religions, nosaltres les anomenem religions cosmogòniques, perquè tenen com a divinitats molts elements del nostre Cosmos: accidents geogràfics, meteorològics, etc.

Al paleolític encara no s’havia inventat l’escriptura i per això aquella gent no ens pot explicar quina era la seva vida espiritual.

I el que fem els arqueòlegs és fer comparacions de les restes que trobem en les nostres excavacions amb la manera de viure que tenen aquells pobles que anomenem “pobles primitius actuals” ; grups humans que han arribat al segle XX amb formes de vida endarrerides, paleolítiques, fins gairebé l’actualitat.

L’Antropologia Cultural i l’Etnologia han permès conèixer en profunditat aquestes formes de cultura tradicional; perquè totes dues ciències estudien els costums de gent viva amb la que podem parlar i intercanviar tota mena d’informació.

Pensem que és possible que diferents pobles, en diferents moments i en diferents llocs, davant de problemes semblants, han pogut adoptar solucions iguals o semblants. Això pot ser així o no, per tant hem d’ésser molt prudents a l’hora de fer teories.

Els enterraments més antics que coneixem actualment pertanyen al Paleolític Mig; els seus autors són els homes de Neanderthal, els primers “Homo Sapiens” ; La seva cultura és la que anomenem “musteriense” i la seva cronologia va aproximadament del 100.000 al 50.000 o 40.000 abans de la nostra Era. A les seves tombes posaven un aixovar funerari: estris i ornaments personals, a més de menjar, prova irrefutable de la creença en una vida posterior.

Per les raons que hem exposat, lògicament totes les religions antigues són de tipus politeista, naturalment. I les més modernes es van convertir en monoteistes per decisió dels seus dirigents, que van reconvertir antics déus en unes unificacions convencionals.

Sí, cal dir-ho, convencionals i dirigides per unes certes persones que en un moment determinat es van posar al davant dels demés i van començar a dirigir els grups, també en l’aspecte religiós; varen formar les anomenades “esglésies” o unitats de gestió dels grups de creients.

I sempre tota religió s’ha basat en allò que anomenem “fe” , que és creure certes coses que ni la raó, ni la lògica, ni la ciència pot comprovar de manera certa.

L’aliança entre església i estat ha provocat moltes guerres al llarg del temps. Molts governants es feien adorar com si fossin déus; i d’altres deien que havien sigut escollits per la divinitat per ocupar el seu tron.

I tot sovint molts d’ells van aprofitar per fer el que es va batejar com a “guerra santa” o guerra feta en nom del déu corresponent. Una bona excusa per servir a finalitats personals inconfesables.

En aquest curs ens centrarem en l’estudi de les mitologies que diferents pobles han elaborat en diferents llocs i moments històrics.

I analitzarem la connexió entre les manifestacions mitològiques i l’Art. Perquè aquells “éssers superiors” ideats per la saviesa humana al llarg del temps, han estat objecte també de nombroses interpretacions visuals.

Dibuixos, pintures, quadres, gravats, ceràmica, monedes…Diferents suports han servit per representar els déus i les seves proeses…

Alguns dels artistes més destacats han fet la seva interpretació personal de tal o qual deïtat…

La imagen tiene un atributo ALT vacío

La imagen tiene un atributo ALT vacío
La imagen tiene un atributo ALT vacío
La imagen tiene un atributo ALT vacío

Fem ara un ràpid repàs al panteó religiòs dels grecs:

La imagen tiene un atributo ALT vacío

La religió grega

Els inicis…

Caos Cronos Zeus

Ja en època clàssica(ss. V-IV a.C.) 3 déus principals:

Grècia Roma

Zeus Júpiter

Hera Juno

Palas Atenea Minerva

A la versió clàssica, són els tres déus més importants. A Roma eren la “Triada Capitolina” i les seves estàtues eren al Capitoli, la seu del govern romà.

Altres déus:

Grècia Roma

Afrodita Venus

Ares Marte

Hefaistos Vulcano

Poseidon Neptuno

Són déus molt humans, perquè la cultura grega és sobretot humanística en pensament.

Associaven als seus déus amb ells mateixos i els atribuien totes les característiques mentals dels humans.

El mont Olimpo és la morada dels déus.

Exemple que ens mostra el tipus de personalitat que tenen: Zeus és un individu amb molt caràcter, és un impresentable masclista ferotxe, que es dedica a les seves activitats de tipus hipersexuals.

No té manies, és totalment bisexual. Rapta (sedueix) a Ganímedes, un noiet, o a Leda, una senyoreta. L’homosexualitat o la bisexualitat és un fet considerat normal a l’antiguetat.

Cada cultura té la seva normativa, el seu ordre de valors propi. A Grècia, com a Egipte, a Mesopotàmia i a Roma, la homosexualitat era un fet practicat per molta gent. Tenim dades ben concretes de bona font, sobre personatges molt destacats que la tenien com una cosa cotidiana.

Per exemple, Platon i Sócrates eren parella; el primer feia de dona i el segon d’home.

El concepte de sexualitat entre els antics anava així. I hem de recordar que allò que al segle XX era considerat correcte, de fet és un costum que venia de la cultura judeo-cristiana, que va imposar altres costums als territoris de la seva influència.

I de fet, a la cultura occidental europea actual, per molt que de manera soterrada, molt sovint, en ocasions especials, com ara les càrcels i altres llocs on es troba junta gent del mateix sexe, s’ha vingut practicant una homosexualitat més o menys encoberta.

Pel que fa a aquests déus, eren “eterns” d’una manera molt especial, perquè en realitat eren immortals. Havien nascut però mai moririen. I havien tingut per tant uns pares, etc.

I, cosa encara més curiosa, es quedaven fixats en una certa edat I no sel’s veia envellir, sempre tenien el mateix aspecte.

Zeus era anomenat “el pare d’homes i déus” i no perquè les seves aficions amoroses el portessin a tenir una nombrosa descendencia, sinò perquè dins la familia dels Olímpics(els déus que habitaven a l’Olimp) era considerat el “señor de la casa” i era aquest el seu paper, l’august sobirà, el Pare poderòs que exerceix la seva autoritat patriarcal.

Al seu costat trobem els seus germans, fills tots del titan Cronos (el Temps):

Hera, Demeter, Hestia, Poseidon i Ares.

Hera, a més de germana, era l’esposa de Zeus i per tant l’augusta governant. També com a mare té importància. Dos déus importants són fills seus: Ares (déu de la guerra) i Hefaistos (déu farrer de la tecnologia).

La promiscuitat de tota mena és cosa frequent i normal entre els déus. Per exemple Core era filla de Demeter, germana de Zeus com hem vist i de Zeus o de Poseidon, germà també de Zeus i de Demeter.

L’incest era cosa acostumada per ells. I això era reflexe del que també era freqüent a la societat grega clàssica.

I en la mitologia grega té antecedents en altres cultures més antigues: Mesopotamia i Egipte. Els grecs s’hi van inspirar i van reinventar tota una sèrie de personatges i fets, cosa normal si considerem que ningú comença de zero. Tothom comença imitant o inspirant-se en els demés, poc o molt…

A %d blogueros les gusta esto: